Hola de nuevo!!
Mientras escribo el post sobre los vinos del Dos cielos, mi amigo Víctor, periodista,
existencialista, taoísta...entre otras muchas cosas, me ha escrito uno sobre un
restaurante mejicano al que fue el otro día. Está escrito en catalán, como no
puede ser de otra forma viniendo de él, así que espero que lo disfrutéis y los
que no lo entiendan, me perdonéis...si os gusta,., me pensaré si contratarlo
como estrella invitada ocasionalmente.
Sabes una cosa by Victor Albadalejo
A tots ens ha passat que hem anat a un restaurant amb un
amic i, arribada l’hora de pagar, n’hem assumitels riscos, allò per economia
energètica. Encabat, veient el cubisme a la cara del nostre company, hem volgut
resoldre el moment dient una cosa així com: ‘no pateixis, d’aquesta manera
tenim excusa per sopar el proper dia i ja ho pagaràs tu’. I sí, em tocava a mi
cobrar-me el deute i el meu amic era mexicà i jo havia estat setmanes enrere a
un restaurant mexicà i l’havia trobat bo. El ‘Sabes una cosa’, a Gràcia. I que
de vegades un té dubtes íntims sobre si està bé que t’agradin unes determinades
coses i s’agraeix que t’assessorin en el pecat.
El ‘Sabes una cosa’ és al Carrer Tordera, número 52, bastant
amagat. Es diu així per una cançó de LucianoPereyra que, després de pentinar-se
i abans de tornar-ho a fer, el cantant Luis Miguel va interpretar en un disc el
2004. La cançó té l’interès que tenen totes les coses repetitives i inclou els
versos ‘sin ti me muero si estás lejos’; suposo que ens fem una idea. A la
senyora que porta el local, simpàtica i esforçada, li devia dir alguna cosa i
la lletra corona l’entrada del local, s’escampa per les parets, decora la
carta.
La decoració al lloc és verdosa i suficient. Hi ha una
terrassa al final que fa bona pinta, però el meu amic tenia el dia indoors, i
què hem de dir si paga. Quien paga manda por todos los pagos, también por éste.
D’entrada, l’adverteixo del plat que m’ha fet venir al cap
el restaurant: els nachos de la casa. I està d’acord en demanar-lo, i la
senyora en portar-nos-el. Això últim té mèrit perquè, si bé el segon també el
podem demanar sense qüestió, el tercer plat una mica més i hem de negociar-lo, i
com que estem contents i tant se’ns en fot tot, cedim al que ens recomana.
Mexicà en tres actes: nachos de la casa, ‘alambre’ - res a veure amb un
filferro, i igualment res a veure amb Granada- i ‘pozole’.
Els nachos: els nachos naturalment dominen en el plat de
nachos, no hi ha aquí cap crisi d’identitat, però a més s’hi troba xoriço -
prou-, guindilla, diria que carn i formatge en abundància. El Sergio, el meu
amic, no parla, només va hal·lant i encara no ha fet una crítica, purista com
és. És probablement l’aperitiu més brut que es pot demanar, però té un gust
potent i viciós. No pots no tastar les espurnes de xoriçet que es posen sobre
la capa de formatge que estiraràs quan et fiquis el triangle saladet i cruixent
a la boca.
Després ha de venir la resta i hem fet prometença de portar-nos bé,
o d’intentar-ho almenys. El meu plat progressa, doncs.
L’alambre: la recomanació del meu amic arriba quan ja ens
sua una mica la cara. M’està explicant que creu que Espanya ens treurà
l’exèrcit el dia de la consulta i mentrestant ve la senyora i diposita sobre la
taula un plat ample, com safata, amb una congregació de pollastre amb verdura,
posem unes cinc ‘tortitas’ de blat de moro i una salsa que s’anuncia dolça. El
formatge dels nachos s’ha refredat, el plat ja no ens sedueix i més aviat ens
fa nosa, així que ens dediquem al nouvingut per complet. Aquest plat és
lleuger, i el Sergio ja sí que el critica. Jo l’agraeixo ni que sigui perquè no
em castigarà més l’estómac. Tot sembla indicar que la culpa la té el pollastre
per ser insípid, defecte que la salsa dolça ha de solucionar; i clar, el Sergio
allò ho ha tastat amb porc i amb salses fetes per senyores mil·lenàries,
gairebé. En aquest tram, menjo sense massa interès i em dedico sobretot a
beure.
El pozole (últim plat, no demanem postres): Diu el Sergio
que els joves, quan han d’anar de festa allà a Mèxic i es veuen per sopar
alguna cosa i anar per feina, van per uns tacos o per uns pozoles. Ens porten
una cassoleta bullent i més aviat clara; es veu que podria haver-hi més condiments.
M’agrada la combinació del suquet amb la ceba i la carn de porc. Hi ha també
unes làmines de blat fregit a un cantó, tipus patates. El meu amic és de menjar
fort, perquè troba suau i millorable també aquest plat, quan jo el trobo just.
De totes maneres, encara que em promet que em durà a un lloc
on ho fan tot millor, em sembla que el restaurant ha aprovat, perquè si allò
fos més un mexicà per catalans de Gràcia que no pas un mexicà i ja està no
dubtaria a dir-m’ho, i no només calla, sinó que necessitem fer una d’aquelles
passejades sota la llum de la lluna que tant uneixen per baixar la teca que
lliurement i gustosament ens hem fet entrar.
Menjar: 6,5
Atenció: 7,5
Relació qualitat-preu: 7
*És el primer restaurant on veig que es pot reservar per
Whatsapp.
*A prop hi ha el fenici ‘karakala’, que si no torno a
escriure mai a aquest blog, també és bo.
Sabes una cosa
934585769 y por WhatsApp al 672534259
Gràcies Víctor!!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario